|
|
|
EL DEBAT SOCIAL SOBRE L’ENERGIA
(Article d’opinió publicat al diari AVUI – Ciència i Tecnologia,
el 23 d’octubre de 1999)
Mai hi ha hagut a Catalunya un debat social sobre l’energia: quines
fonts fer servir per cobrir quines necessitats, on situar els sistemes
de generació, quines tecnologies de subministrament i d’ús final fer
servir, com repartir equitativament els impactes, etc. Simplement s’ha
imposat tecnocràticament un sistema energètic basat en fonts d’energia
brutes (fòssils i nuclears), centralitzat (pocs generadors i moltíssims
consumidors), altament ineficient (de cada 100 unitats d’energia que
entren en el sistema, només 52 es transformen en energia final
disponible pel consum) i basat en el miratge de l’energia ‘barata’
(els actuals mecanismes de mercat són incapaços d’assignar uns preus
que reflecteixin els veritables costos). A més, els seus impactes han
recaigut sobre petites comunitats locals.
Tot i això, avui al món s’està gestant una veritable revolució
energètica. Una ullada a fons en els nous desenvolupaments tecnològics
i en les noves oportunitats de negoci ens fa intuir que podríem estar
vivint ‘els darrers dies de l’era del petroli’. Les línies
mestres del nou sistema energètic estan emergint, gràcies en bona part
a revolucionàries noves tecnologies i nous esquemes. Artefactes com els
aerogeneradors, les teules i teulades solars, els digestors de biogas,
les micro-turbines de cicle combinat a gas, les cèl·lules de
combustible a base d’hidrogen estan atraient l’atenció de grans
corporacions i inversors, que hi estan abocant milers de milions de dòlars
en el seu desenvolupament comercial. Tecnologies com les citades podrien
fer planer el camí d’una profunda transició energètica a
començaments del segle 21, on tothom podria ser generador i
consumidor alhora.
En aquest marc, l’energia eòlica, tot i la marginació a la que va
estar sotmesa des del seu renaixement a l’època moderna, ara fa 25
anys (els primers aerogeneradors per a produir electricitat es varen
construir a finals del segle passat, als EUA i a DK), avui ha arribat a
un nivell de maduresa
tecnològica i de fiabilitat que fan possible que pugui competir inclòs
en el marc de les estrictes regles del mercat. La prova en són el més
de 10.000 MW eòlics instal·lats arreu del món (xifra assolida la
primavera passada) i el seu ritme de creixement superior al 25 % anual
al llarg de tota la dècada dels anys 90 (2.100 MW instal·lats l’any
1998). Ben al contrari l’energia nuclear només ha crescut un 4’4 %
durant el mateix període, el consum de petroli només ha crescut un
0’8 % durant 1998 i el de carbó ha davallat un 2’5 %. Solament a
Europa ja hi ha més de 7.000 MW eòlics instal·lats (més de 3.000 MW
a Alemanya, més de 1.500 MW a Dinamarca i gairebé 900 a l’estat
espanyol). Un petit país europeu, Dinamarca,
(semblant en dimensió i població a Catalunya) té 300 kW/càpita
i 36 kW/km2, mentre l’estat espanyol solament 21 kW/càpita i 1’6 kW/km2).
A Catalunya tenim tecnologia eòlica pròpia comparable a la millor
tecnologia avui existent, però el govern de la Generalitat mai ha
impulsat seriosament la utilització a fons d’una font d’energia
neta i renovable, l’eòlica, que és una peça clau per bastir
sistemes energètics sostenibles, sempre que el seu aprofitament es faci
amb respecte als sistemes naturals i beneficiant, sobretot, a les
comunitats locals que viuen en els indrets on el vent pot ser una nova
font de riquesa local. Al nostre país, a diferència d’altres països
europeus, el vent bufa solament a determinats indrets i no a tot el país,
cosa que fa que els aprofitaments eòlics siguin molt localitzats. Una
anàlisi molt detallada, econòmico-energètica-ambiental, feta pel
projecte europeu EPURE (‘Economic Potential Use of Renewable Energies’),
estima el potencial eòlic català en 3.049 MW i 7.871 GWh/any, havent
descomptat els parcs naturals i zones ZEPA. D’aquest potencial, un 30
% es dona en espais sense cap mena de protecció i un 70 % en espais
d’interès natural. Basant-se en aquest projecte
l’abril de 1998 es va presentar (en el marc de la XIII Conferència
Catalana per un Futur Sense Nuclears i Energèticament Sostenible) una
proposta ben concreta i que ningú ha qüestionat, per a l’aprofitament
del potencial: començar els aprofitaments en zones sense protecció i
que tinguin la més alta rendibilitat (un 4 % del potencial eòlic),
seguit pels aprofitaments en espais d’interès natural i alta
rendibilitat (un 32 % del potencial) i continuar amb altres zones de
menor rendibilitat. Fer sorgir un sistema energètic sostenible no es farà sense controvèrsia, doncs mentre avui els impactes de l’actual i insostenible sistema energètic (mines a cel obert d’urani i de carbó, pluja àcida, vessaments de petroli, emissions de CO2, abocaments radioactius) no són visibles als llocs de gran consum, els impactes de les fonts d’energia renovables, que són disperses per naturalesa, pel fet que es distribueixen més uniformement en el territori, es fan visibles als ulls dels usuaris, en apropar la generació al consum. Ben segur que ens haurem d’anar acostumant a paisatges diferents on les activitats humanes es facin amb respecte als sistemes naturals, i on els col·lectius humans vagin recuperant el poder de decidir què fer i on fer-ho. Aquestes són les claus de la sostenibilitat.
Josep Puig i Boix
Dr. enginyer industrial President d’Eurosolar Catalunya
|